El dilluns 9 de Març del 2020 el Coronavirus arriba a Burkina Faso agafat de la mà d’una parella de més de 50 anys d’edat quan tornaven a casa després d’un viatge a França, concretament a Mulhouse. El test va donar positiu i van ser posats en quarantena a l’Hospital Tengandongo, a Ouagadougou – la capital del país-, juntament amb una tercera persona, que tot i no presentar els símptomes, havia estat en contacta amb la parella infectada.
Arrel d’aquest gir en la situació de l’epidèmia al país, el Govern pren unes mesures d’urgència en el mateix moment que crea un Comitè Nacional de «Gestió de l’Epidèmia de COVID-19», que s’oficialitza i comença a treballar el dimarts 17 de Març.
Els primers fruits d’aquest treball es materialitzen en una sèrie de mesures preventives de 2 setmanes de duració, renovables, i a comptar a partir del 21 de Març a mitjanit. Entre elles, hi ha la prohibició de qualsevol tipus de reagrupament de més de 50 persones, la instauració d’un toc de queda de 19h a 5h del matí en tot el territori, el tancament dels dos aeroports del país – el de Ouagadougou i el de Bobo-Dioulasso – a vols comercials, i del tancament de fronteres terrestres i ferroviàries.
Tot i la ràpida actuació del Govern, el virus es propaga – lentament en comparació amb Xina i Europa, però sense pausa – fins arribar als 616 casos confirmats i 41 morts a data de 24 d’abril (dates extres del G5 Sahel – Securite et Developpement).
Ens trobem a l’Àfrica, en concret a Burkina Faso, un dels països més pobres del món, ocupant la posició 182 d’un total de 189 a l’Índex de Desenvolupament Humà del PNUD (2019) i que des de fa 5 anys el nord està en conflicte; per tant la malaltia en si mateixa no és el problema, si no les accions i mesures preses per evitar la seva propagació.
Per començar, el Ministeri d’Acció Social no forma part del Comitè Nacional, tot i ser una peça clau en situacions com en la que ens trobem actualment que provoquen crisis humanitàries. En segon lloc, el tancament del punt neuràlgic i font d’ingressos per totes i cada una de les famílies de Bobo-Dioulasso, el Gran Marché. I, entre moltes altres, la vulneració constant dels drets humans per part dels poders públics alhora de fer complir les mesures imposades pel Govern.
I qui n’acaba rebent les conseqüències és, com sempre, la població civil, però sobretot els col·lectius ja de per si més vulnerables. I els nens i joves en situació de carrer són considerats, ben del cert, un d’aquests col·lectius, per aquest motiu haurien de ser una prioritat pel Govern, però sobretot pel Comitè Nacional de «Gestió de l’Epidèmia de COVID-19», ja que no només la falta d’higiene, la desnutrició i el deambular pels carrer converteixen aquests nens en un objectiu potencial pel virus, si no que ells mateixos són un potencial transmissor d’aquest. Però a la realitat continuen tant desemparats com de costum i som les estructures privades qui, amb poc pressupost, però amb actitud, actuem per salvaguardar aquestes vides tant valuoses, però que tant poc importen a la seva societat. A dia d’avui hi ha 1066 nens i joves en situació de carrer a Bobo-Dioulasso (segons el directori d’estadística del Ministeri de l’Acció Social, 2016), un 0,2% dels seus habitants.
Nen dormint al carrer tapat amb una tela d’un sac
Fins a dia d’avui, em distribuït material de prevenció, fet cures de primers auxilis i sensibilització als carrers de Bobo-Dioulasso. I és que gràcies a aquestes actuacions els nens i joves en situació de carrer poden expressar-se i nosaltres adaptar al màxim possible les accions a les seves demandes.
Per començar, als nens els costa creure que realment el coronavirus existeixi; per ells és una altre estratègia del Govern per aconseguir diner extern i enriquir-se a costa del sofriment de la població. No seria la primera vegada que passa i ja no els fan confiança. És per això, que incidim amb força en la sensibilització, ja que una bona prevenció és el que els salvarà d’una mort segura. Les cures de primers auxilis són també molt necessàries, ja que la policia els apallissa durant el toc de queda si els veuen passejant pels carrers de la ciutat. Per contra, no seran estomacats si els troben dormint, ja que són coneixedors d’aquesta realitat i la respecten. Així doncs, perquè encara hi ha nens i joves que es passegen passades les 19 hores? La resposta és llarga, però senzilla. Degut a les mesures de prevenció adoptades pel Govern, els serveis que abans els garantien un àpat al dia, ara estan tancats, i les famílies que abans els donaven unes monedes quan pidolaven, ara se les guarden per poder fer front a la misèria, ja que els seus ingressos han disminuït considerablement. I a sobre d’això, a les 19h els carrers queden deserts, fent que si no has tingut la sort de trobar menjar durant el dia, a partir d’aquest moment ja et serà impossible. Així que, morts de gana i abatuts pel cansament, decideixen drogar-se i d’aquesta manera oblidar la fam i la duresa de la vida. I són els efectes de la droga els que fan que es passegin i per tant siguin apallissats per la policia.
En èpoques de normalitat, sense epidèmies a la vista, el nen es desplaçarà de ciutat en ciutat quan vegi que allà on està no troba menjar. Però actualment aquesta opció no és factible ja que les fronteres estan tancades, i si intenten desplaçar-se, un cop arriben a la frontera, la policia els fa retornar. Així que la gran majoria s’han quedat atrapats en aquesta situació que no sembla tenir fi; i a dia d’avui, la probabilitat que aquests nens i joves morin per desnutrició és més elevada que no pas que morin infectats pel virus.
Així doncs, queda confirmat que els efectes d’una epidèmia varien en funció del país i de les condicions econòmiques, sobretot a nivell personal. I en el cas de Burkina Faso queda corroborat que el seu Govern, tot i haver pres mesures afavoridores per gran part de la població, ha acabat per oblidar als nens i joves en situació de carrer.
Théophile Sawadogo, Director Centre Tié de dia i d’urgència i Natàlia Castro Mestres, cooperant tècnica de NouSol ONG.